La Luisa ja no hi és,
La Luisa ja ha marxat,
ens ha deixat al seu refugi,
al seu suport
i a dues flors.
I ens ha demanat,
que els animem,
i que a élla,
no la oblidem.
Déu esta volant per el cel,
o nedan ,
per el mar.
Dóna igual,
mentres hi hagi blau,
blau com l, aigua,
blau,
com els ulls de la Marta.
Segur que la sentim,
voltant a les dues flors,
com una papellona,
ben atenta,
a la seva evolució.
Desde alla on no la veiem,
el seu alé vindrá.
Perqué la Luisa,
sí que hi és,
La Luisa no ha marxat.

el meu primer quadre informalista, o potser no??

El meu primer quadre informaliste, encara dubto una mica si pot entrar dins d, aquest moviment. Quan aprengui mes ja us lo diré. El cert es que no se definir-ho, peró dóna igual, a mi el quadre m, agrada.

Per mi es el camí que tots fem durant la vida per aconseguir alló que volem. Ple de trabes i histories que es fan trepitjar, peró que si seguim caminant l, aconseguim, a la fí, arrivem a la Lluna

--------------------

Sóc un principiant, ara començo, i cada vegada estic mes segur, que amb la pintura, estaré sempre aprenent.
Qualsevol forma en que és repesentat l, art, és un camí cap una altra obra. Sempre diferent. Es un pas mes.
T, agrada o no t, agrada, però es l, única llibertat d, expressió que no se l, emporta el vent.
L, obra que es destrueix, es transforma en una altre obra, en música, en teatre, en llibre, en escultura, en pintura, etc...
jo, tant si us agrada com o, us animo a mirar.
A mirar tot el que sigui ART.
Segur que trobareu en alguna obra, quelcom que us fará pensar, admirar. riure o plorar.
Jo desitjo que us agradi el que faig. A mi si !.
No puc deixar aquest escrit, sense nomenar a la persona que m, atxuxa, que em renya, que m, ensenya cada dia mès sobre l, art, i que insconcientment m, ensenya paralelament moltes mes coses. L, admiro com artista, creadora, profesora i sobretot com a persona.
El seu nom es, Agustina Sobrino.
Maig 2004, Marti Mateu

Els desigs humans són tan diversos com de vegades incompresos.

Els meus personatges estan en una parada benvolguda, dins un espai per a ells, amb una mirada a l, infinit o cap el seu propi interior, però am la sensació de tot un univers al seu voltant.

Recollits, agafant-se, tot fent un únic element.

Son els gestos d, uns moments que només pertanyen a ells, moments nus, sense cap pes que no sigui el pes que no es veu.

Aquesta obra és el desig de la quietud, el gest del silenci.

Martí Mateu

+ cuadros